Breu agraïment.

Estic content de la nova persona en què m'estic convertint gràcies a la universitat. Cada cosa nova que aprenc és com si m'augmentara la ment, com si cada vegada es fera més gran. Em fa créixer com a ésser humà.

Normalment al principi em costa molt entendre les coses, o això almenys pense jo. Sempre em dóna la sensació de què tothom esta més avançat que jo o que ho entenen tot a la primera vegada que ho expliquen, i això, quedar-me arrere, siga en el que siga, és una cosa que sempre m'ha causat una mica d'ansietat. Però llavors sempre em done conter que no és així.... El que em passa és que vaig acumulant informació de totes les assignatures i no veig el sentit moltes vegades, i de cop i volta aquesta informació s'ajunta tota i veig la llum. Com es sol dir, cante Eureka!
.

Es podria dir que l'educació més o manco tradicional que he rebut continua influint-me en la pressió que exerceix haver de fer un examen per demostrar uns determinats coneixements, i no em deixa gaudir per complet de tot allò que estic estudiant. D'altra banda quan se m'oblida que he d'estudiar per tal d'aprovar i ho faig per propi interés és quan ho aprenc, quasi, de manera automàtica. Reafirmant-me idò en tots els autors contemporanis que defenen la pròpia naturalesa de l'home i que l'aprenentatge ve motivat pel propi interés que puga tindre un mateix en resoldre els conflictes que la seua realitat li planteja.

El cas es que quan em passa, trobar aquest moment de claretat,  és una cosa que m'encanta, perquè és un moment en què dic- d'acord, ara sí, ara sí que puc dir que ho entés -. En eixe moment em sent superior, tinc un nou coneixement adquirit, i això et situa més amunt en l'escala dels homes. O això pense jo. Després em done conter que la resta de companys quelcom que jo donava per fet que ells ho dominaven, moltes vegades ni tan sols saben del que parle.
En eixe moment l'ansietat de dies arrere diu adéu.

Però seguim, no volia parlar d'això. El que volia dir és que una de les coses per la qual estic més agraït a la universitat són, a més del ja dit, les ganes de llegir que he tornat a tindre.
Sempre he sigut una persona a la qual li ha agradat molt llegir. Ben menut me'n recorde quan llegia els llibres de Manolito Gafotas i no podia parar de riure. Més tard, també he de reconéixer que em va agafar Harry Potter amb uns 10 anys i clar, recorde que em va tornar loquísim. Però no tant com les fans de Justin Bieber, clar.
En Lengua y Literatura ens han manat llegir un llibre titulat La utilidad de lo inútil de Nuccio Ordine que m'ha deixat al·lucinat (si m'enrecorde algun dia penjaré el comentari que hi vaig fer) i ara m'he llegit un llibre de Poesia escrit per un Eivissenc en castellà, però: Verde y Rojo de Rafael de la Joya.

Dos llibres que m'han marcat molt profundament i per això cal dir gràcies a la meua universitat.
A més, estic perfeccionant la meua llengua i pense que cada vegada la parle millor i sobretot l'escric (o això vull pensar), cosa que fa uns mesos em resultava molt difícil. Em sent un puc estrany parlant aquest nou català, i sovint no m'ixen les paraules i em pose nerviós. Però m'agrada, em sembla divertit.
És, com tot en aquesta vida, un joc.
Sóc idò, el meu primer alumne a través de la metacognició. Aquest, si no recorde mal, és l'últim dels 10 principis pedagògics que es tener que donar en l'alumne per poder apendre una com-pe-tèn-ci-a.