Continuem aprenent!

Fa temps que vull aprendre allò que la psicologia pot oferir-nos per poder desenvolupar-nos millor dins del nostre context social i, ara sobretot, de quina forma podem aplicar aquests coneixements en l'educació.

La setmana passada vaig començar a veure una sèrie anomenada Making a Murderer, la història d'un home víctima d'una conspiració policíaca que passà 18 anys empresonat acusat de violació sent innocent i pocs mesos després d'eixir en llibertat fou tornat a ser acusat, aquesta vegada per homicidi i de nou sense proves consistents que ho recolzen.

Està rodada en forma de documentari i pots sentir a cada moment l'angoixa i la impotència que sent el protagonista. Hi ha un moment donat que la policia parla amb un noi de 16 anys, cosí de l'acusat, amb greus deficiències per a l'aprenentatge que bàsicament és manipulat per aquests de forma que acaba confessant la seva participació en l'escena del crim tot i que això mai va passar realment.

Això em va fer pensar com el fet de conèixer i interpretar el funcionament de la ment humana ens pot ajudar a interferir en ella i conduir-la com vulguem. En aquest cas cap a una vergonyosa manipulació.

Personalment sempre se m'ha donat molt bé intervenir en els pensaments dels altres i inculcar-los qualsevol idea de forma que creguessin que havien estat idees pròpies. Per això la pel·lícula Origen d'en Christopher Nolan protagonitzada per Leonardo Dicaprio em va agradar tant, perquè la idea principal és aquesta: la d'introduir a una persona una idea/pensament i que aquesta pensi que ha sigut creada per ella de forma natural.

Això mateix ho he aplicat durant tota la meva vida. En el col·legi principalment em venia molt bé per a jugar als jocs que jo volia i per dur, des de la rereguarda, el control de la situació. Eixa capacitat innata d'actuar d'aquesta manera m'ha ajudat sempre a aconseguir els meus objectius i per aquest motiu estic impacient per obtenir les eines que la psicologia pot oferir-me. Ara ja no m'interessa pas que els altres juguin al meu joc preferit, sinó com utilitzar tot això per, dins de les meves possibilitats, contribuir a una societat més justa.

El segon quadrimestre de la universitat està a punt de començar i una de les assignatures que tindrem és la de Psicologia del Desenvolupament en l'Edat Escolar. Estic segur que aquesta ens ajudarà a entendre millor el funcionament de la ment i poder intervenir així de manera satisfactòria en els nostres alumnes.

M'encanta com la vida mateixa va posant enfront del teu camí allò que necessites, com si l'univers sabies allò en què estàs interessat i anés deixant-te pistes pel camí. Primer, una serie de successos em van dirigir a veure aquest documental i reflexionar així sobre la força de la psicologia i pocs dies després un amic del Facebook, sense motiu aparent, va penjar aquest vídeo que va fer interessar-me encara més per tot aquest món al qual estic a punt d'entrar.

Beth és una xiqueta que va sofrir fortes vexacions per part del seu pare. No va conèixer mai l'amor ni l'afecte per la qual cosa va desenvolupar un greu trastorn de la inclinació (trastorno del apego en castellà) que impedeix establir cap tipus de relació sana amb els altres. És increïble com amb una empatia zero pels altres afirma que vol matar al seu germà i als seus pares.

La història m'ha fet reflexionar i recordar com els naturalistes afirmaren que l'home és bondadós per naturalesa i és la societat la que desperta el mal en les persones o com Alexandre Neill deia que el mal que una persona pugi desenvolupar és conseqüència d'una mancança d'afectivitat.

Doncs bé, en aquest cas es demostra que és totalment així. Beth va ser ingressada  i amb el tractament adequat finalment va poder desenvolupar la capacitat de diferenciar el bé del mal, l'empatia i va aprendre el significat de l'amor i la bondat. Cap al final del vídeo, una vegada Beth ha passat pel procés d'"humanització" es pot veure com trenca a plorar recordant allò que feia. És sens dubte el moment més emotiu de la filmació.

Beth va tindre sort i va poder ser tractada, però que passa amb els milers de xiquets que són abusats, maltractats o víctimes d'horribles successos com ara les guerres? La resposta la tenim en la pròpia història doncs estic segur que el pare d'en Beth no és altra cosa que el resultat d'un xiquet no tractat.

Vivim en una societat malalta que dóna com a fruit éssers humans malalts.

No som ningú per jutjar mai als altres. Pense que sempre cal preguntar-se quins han sigut els desencadenants d'aquests comportaments i així poder posar-los fi des de l'arrel del problema. No importa el què, si no el perquè.

No sabem quina vida poden tindre els nostres alumnes a ca seva, per això una educació basada en l'afectivitat i en reforçar l'autoconcepte i l'autoestima que puguin tindre és clau per a la formació d'una societat sana i equilibrada. En aquest sentit l'autoregulació, concepte que va introduir Wilhem Reich i Alexandre Neill va posar en pràctica en la seva escola Summer Hill, resulta imprescindible.

És per tot açò que no puc deixar de preguntar-me de quina manera pot ajudar-nos la psicologia en educar millor als nostres alumnes. Aviat ho sabrem. De moment estic molt content perquè ara sóc capaç de donar-li una millor explicació a tot el que em rodeja gràcies a l'après en la universitat i això m'està servint per entendre molt millor la meva realitat, ja que, més que les situacions o els actes en si, a mi sempre m'ha inquietat més saber el perquè de les coses. Deu ser que estic fent un aprenentatge significatiu oi?

Continuem idò en aquest meravellós procés d'aprenentatge que ens ofereix la Universitat de les Illes Balears.

Unitat Didàctica. Pràctica de Bases i Disseny Curricular

El canvi climàtic és més que evident. Ja està aquí. Sols cal pegar una mirada aquest gràfic realitat per la NASA on es veu com ha pujat la temperatura mitjana des de l’aparició de la revolució industrial. És alarmant.

Això ha generat una sèrie de canvis estructurals en la climatologia del planeta que està modificant els cicles naturals de la terra. Els seus efectes, a la vista de qualsevol, estan alterant la forma en què vivim però sobretot en què viurem. L’activitat humana sobre el planeta és tan forta que inclòs ens ha dut al naixement d'una nova era. El “Antropoceno”: una terra transformada per l’ésser humà.

Si les prediccions no s'equivoquen, i en aquests casos normalment solen quedar-se curtes, en tan sols 100 anys el nivell de la mar haurà pujat de tal forma que moltes de les principals ciutats del món es veuran totalment enfonsades. Sense anar més lluny, Barcelona, La Manga o València quedarien totalment submergides.
La major part de la població viu al voltant de les costes dels diferents continents. Això vol dir que hem de preparar-nos per al desafiament més gran a què s’ha enfrontat mai l’espècie humana: l'imigració climàtica, és a dir, milions i milions de refugiats.

Els nens de hui en dia seran els futurs ciutadans que s’enfronten cara a cara a aquesta nova era que hem iniciat conseqüència del salvatge capitalisme que impera i que ens ha deshumanitzat per complet. Si aquells als quals no han pogut alienar volem que els nostres nens estiguin a l'altura de la situació i tinguin la força necessària per crear un nou sistema igualitari i respectuós en tota forma de vida, hem d’educar-los de tal forma que adquireixen les competències necessàries per poder adaptar-se a un medi inestable i en incessant canvi com que el que s’aproxima.

Hem de sobreviure al món hostil que se'ns planteja i si volem fer-ho em d’avançar-nos als canvis. Per aquest motiu, nosaltres com a mestres tenim l’obligació de desenvolupar aquestes habilitats als nens que guiem durant el seu procés d’aprenentatge.

Amb aquest motiu la meva companya Paula Piedra i jo vàrem fer aquesta Unitat Didàctica on proposem una activitat per ensenyar aquests objectius als nostres alumnes. Esperi us agradi i us doni noves idees doncs la nostra supervivència com a espècie depèn de tots nosaltres.

Practica from Alvaro PV

Com ensenyar els continguts actitudinals? (Activitat Prezzi)

La finalitat de l'educació i la funcionalitat de l'escola pot entendre's de dues maneres que tenen molt a veure en quin tipus de persona ets i quina visió del món tens.

Com deia Paulo Freire amb el seu discurs carregat de dicotomies, o ets opressor o ets un sotmès, i d'aquesta manera faràs una pràctica educativa d'adaptació al sistema, perpetuant-lo amb les desigualtats que aquest genera, o en faràs una transformadora, revolucionària, dirigida a canviar-lo.

L'escola que dóna resposta a la primera és l'anomenada Escola Tradicional, una escola selectiva, passiva i totalment propedèutica, on l'única intenció és aprovar uns exàmens per poder superar determinades etapes fins a arribar a la universitat, segregant fins aquest moment aquells que són vàlids d'aquells que no ho són. Primer dividint una suposada capacitat intel·lectual i finalment oferint l'oportunitat de continuar únicament a aquells que se la puguin permetre (cal recordar que a Espanya, la pujada de taxes del Govern del Partit Popular, primer partit en democràcia imputat, ha deixat més de 70.000 alumnes fora de la universitat). O, seguint amb Paulo Freire, una educació bancaria que concep als alumnes com a simples bancs on depositar coneixements de forma passiva sense cap valor afegit.

Ja al segle XVIII (amb Rousseau com a iniciador d'aquesta nova forma d'entendre l'educació) va sorgir com a resposta una educació activa i participativa. Una educació que centrà l'atenció en l'alumne convertint aquest en el protagonista absolut del seu procés d'aprenentatge. En aquesta nova visió, que ha arribat fins als nostres dies, el mestre és sols un guia, un orientador que deu ser capaç de desenvolupar les habilitats úniques, innates i particulars de cada individu.

Es pretén la creació d'un individu amb un pensament crític. Una educació per a la vida, dirigida a la formació d'un subjecte conscient de la realitat i d'aquesta manera un ciutadà disposat a posar-li fi a les desigualtats actuals.

Però no sols això, actualment la revolució tecnològica ens ha dut a una societat submergida en un constant i ràpid canvi com no havíem experimentat mai i que ha posat en evidencia a una educació, la tradicional, que no ha estat a l'altura de les circumstàncies. Una vegada acabada l'escola, l'adaptació al medi social és molt difícil perquè l'alumne no està preparat per endinsar-se'n.

En aquest context apareix l'educació per competències, introduïda al sistema educatiu espanyol en la Llei Orgànica d'Educació (LOE, 2006) amb la intenció d'oferir als alumnes les competències necessàries per poder desenvolupar-se en aquesta nova societat del coneixement on ens movem i puguin donar respostes de manera satisfactòria a aquells problemes que els plantegi la seva (incerta) futura realitat.

En altres entrades al blog ja hem parlat força sobre les competències, els seus components o de quina forma podem dur a terme la seva correcta avaluació. Però si tenim en compte que les competències estan formades pels continguts conceptuals, procedimentals i actitudinals, com podem ensenyar aquests últims si no hi ha cap ciència què els sustenti? Com podem ensenyar a ser tolerants, honests o respectuosos?

Aquesta pregunta la vam haver de respondre na Sònia, na Marina i jo a la resta de companys, per a la qual cosa vàrem fer aquest divertit Prezzi.

 

No és el mateix veure-ho sense les nostres afinades i meravelloses veus explicant-ho i donant-li sentit a les imatges i texts, però us diré que la resposta és molt simple: per ensenyar els continguts actitudinals de les competències el mestre sols hi ha de realitzar la seva pràctica educativa de forma coherent amb els valors que es pretenen ensenyar. A més, s'ha de fer sistemàticament des de els primers anys d'escolarització, en totes les àrees i amb tots els professors. És a dir, els mestres han de ser l'exemple a seguir pels alumnes.

Per últim s'ha d'incloure de tant en tant una reflexió que ajudi als alumnes a entendre la importància d'aquests valors i assegurar-nos que els han après de forma significativa.

Ciutadans i ciutadanes: Agraïu

Ara que ja ha passat la part més pesada dels exàmens i he relaxat una miqueta el incessant ritme d'estudis que duia, de casa a la biblioteca i de la biblioteca a casa, puc sentir la satisfacció de tot allò que he après. Del que era, el que sóc i del que puc arribar a ser.
Tot el dia estic pensant com és el meu pensament actual i com li han influenciat tots els continguts que he après gràcies a la universitat. Però sobretot com, gràcies a ells, puc expressar-me molt millor en crear uns sòlids esquemes de coneixements, molts d'ells vells però molts d'ells nous, que no tenien connexió alguna i ara estan cada vegada més organitzats i ordenats.

No parle sols dels coneixements conceptuals o mecànics, sinó de tots aquells que ens envolten a les persones en qualsevol àmbit on ens desenvolupem, i que he adquirit de forma significativa

Un dels coneixements que més m'agradat aprendre ha sigut adonar-me'n que és l'experiència la que et fa aprendre i que, per això mateix, la pròpia vida és la millor lliçó que un pot rebre.

Tanmateix, jo que sempre estic analitzant-me a mi mateixa i al procés que vaig dibuixant en la vida, he après en primer lloc que això s'anomena metacognició (un auto avaluació per saber on has fallat i poder rectificar-te) i en segon lloc que és un dels principis bàsics que s'han de tenir en compte a l'hora d'iniciar el procés d'aprenentatge dels nens.
I no sols als nens, aquest procés afecta l'ésser humà fins al dia de la seva mort, ja que l'educació es concep com un procés d'aprenentatge que dura al llarg de tota la nostra vida.

Cada segon, cada moment, cada experiència que vivim és un aprenentatge que fem, i per a mi això és màgia. Com tot allò que vivim ens modela i ens dissenya com a subjectes, individuals però col·lectius al mateix temps.

Ser perfectament conscient d'això, m'ha fet adonar-me'n en el temps, durant aquest continu procés de metacognició al que em somet insaciablement, que sóc una persona molt agraïda.
I es que pense que, estigui en qui estigui i fent el que estigui fent, en eixe moment s'està produint la màgia, doncs està fent que visqui una experiència i amb això creant aprenentatge. Estic segur que en John Dewey sap del que parle.

És per això que sempre estic donant les gràcies a tothom, perquè les experiències són les eines en què es crea el coneixement i sols amb ell, podem arribar a ser lliures.

Però una cosa que no hauria de ser cap novetat i ser una obvietat que tothom fera de forma innata, en aquesta societat individualista, competitiva i avariciosa on vivim és l'excepció.

M'he adonat en els anys que la gent es queda sorpresa quan se li agraeix qualsevol cosa, però també puc dir que eixa cara de sorpresa canvia rapidament a cara d'agraïment i satisfacció; cara d'haver-li agradat sentir eixes paraules; de saber que ha contribuït a la felicitat d'un altre ésser humà. Perquè això és a la fi i a la cap el que ens uneix a totes les persones, l'amor i la pau i no l'odi i la guerra que genera la lluita pel gran Imperi de no se sap massa bé que.

Cal ser agraïts en tothom, sobretot amb els més menuts i contribuir així a un món millor.
I si entenem doncs, que l'amor i la fraternitat són l'únic camí possible, ser agraït és altra forma de contribuir.

Així que ja sabeu ciutadans i ciutadanes del món: agraïu.

Tema 10 de Bases: LA EVALUACIÓN

Aquí dejo un más que estupendo resumen del tema 10 estudiado en la asignatura de Bases. Además, para quién no tenga la santa paciencia de leerse todo esto, no sufráis, al final de este post encontraréis una infografía resumiendo todo esto.

La evaluación en la escuela debe dirigirse a todo el proceso de enseñanza y de aprendizaje, no solo a los resultados que ha conseguido el alumno.
Debe tener en cuenta las 3 variables fundamentales que intervienen en el proceso de enseñanza:
- Las actividades que promueven el profesorado
- Las experiencias que realiza el alumno
- Los contenidos de aprendizaje

Hasta ahora las pruebas de selectividad universitaria condicionan todas las anteriores de forma que aquello que se evalúa en estas pruebas se convierte en los verdaderos contenidos de la enseñanza.
Aquellos contenidos que son más complejos, que exigen un mayor grado de comprensión o cuyo dominio no se pueda reconocer mediante actividades de expresión escrita (como las capacidades de expresión y comunicación oral o las relacionadas con la capacidad investigadora) son implícitamente menosprecias o directamente eliminadas como contenido de enseñanza.

Por tanto los contenidos quedan reducidos a aquellos que son evaluables mediante pruebas escritas y en un tiempo limitado, es decir, la superación de pruebas es el verdadero objetivo de la enseñanza.
Como consecuencia, las estrategias de aprendizaje que se movilizan no consisten en la comprensión profunda de los contenidos, sino en la utilización de recursos de aprendizaje consistentes en la retención más o menos mecánica y a corto plazo de enunciados o modelos para ser volcados puntualmente en los correspondientes exámenes y olvidarse rápidamente de la mayoría de los conocimientos aprendidos.

La evaluación tradicional recoge pues, los principios de una escuela selectiva y orientada hacia la universidad. Una simple escala del 0 al 10 sirve para indicar que quienes han conseguido superar el cinco tendrán más posibilidades de alcanzar la universidad. Además, la obtención de la nota a través del examen es la única motivación que mueve a los alumnos.

Todo ello influye negativamente sobre la evaluación, impidiendo la búsqueda de alternativas que vayan más allá de saber que han aprendido los alumnos en relación a unos contenidos generalmente de carácter conceptual.

EVALUACIÓN EN COMPETENCIAS
La evaluación en educación debe ser el medio para reconocer la capacidad de un alumno para aplicar aquello que aprende en situaciones reales.
La evaluación de competencias es imposible si no se realiza en el mismo momento en que se plantea la circunstancia que exige ser competente.
El proceso evaluador consistirá en utilizar los mecanismos que permitan reconocer si los esquemas de actuación aprendidos pueden ser útiles para superar situaciones reales en contextos reales.

Por tanto:
- El punto de partida de cualquier actuación evaluadora deben ser situaciones más o menos reales que ejemplifiquen de algún modo aquellas que pueden encontrarse en la realidad.
                                         o  Partir de situaciones-problemas

- Conocer cuáles son sus dificultades (la de los alumnos) con el fin de establecer estrategias de aprendizaje más apropiadas para llegar a superarlas.
                                         o Disponer del conocimiento sobre los distintos esquemas de actuación existentes con relación al problema y saber seleccionar el esquema o los esquemas de actuación más apropiadas para resolverlos.

- Las actividades de evaluación de las competencias consiste en que todas ellas formen parte de un conjunto bien definido de acciones para intervención o la resolución de las cuestiones que plante una situación-problema.

- El objetivo de la evaluación consiste en averiguar el grado de aprendizaje adquirido en cada uno de los distintos contenidos de aprendizaje que configuran la competencia.

Por ello las actividades de evaluación consistirán en la realización de diferentes tareas que permitan conocer el grado de dominio de sus distintos componentes.

Cada una de las actividades que debe realizar el alumno se corresponderá con los indicadores de logro de la pertinente competencia específica, de tal manera que lo que se pretende evaluar es el grado de aprendizaje de una competencia específica, y por tanto de la competencia, a partir de sus indicadores de logro.

El esquema de la interrelación de los distintos elementos:
• Cada competencia específica es una concreción y derivación de un objetivo de orden superior.
• Por cada competencia especifica se tienen que definir uno o varios indicadores de logro
• Debe crearse una situación-problema que permita reflejar a la vez la competencia específica y la competencia general.
• Actividades cuya resolución permita obtener información sobre el conocimiento o dominio expresado por el indicador de logro de la competencia. Y que además, sean los medios para resolver lo planteado por la situación-problema.
• Cada actividad de evaluación puede servir para uno o más indicadores de logro.

COMO EVALUAR LAS COMPETENCIAS SEGÚN SUS COMPONENTES
- Contenido factuales: preguntas simple, oral o escrita.
- Contenidos procedimentales: a través de actividades que permitan comprobar la funcionalidad de los procedimientos.
- Contenidos actitudinales: a través de la observación sistemática de las opiniones y las actuaciones en las actividades grupales.

EN CONCLUSIÓN
• El problema de las competencias es saber el grado de eficiencia con el que éstas se aplican.
• Las actividades dirigidas deben dar respuestas a un contexto real.
• El examen tal i como lo tenemos concebido no es bueno. Memorizar-exponer no conlleva un conocimiento cognitivo.
• La evaluación de competencias no debe limitarse al conocimiento adquirido en los exámenes. Sino que debe ser el resultado de la observación de las actividades del aula.
• Dado que en las competencias es necesario tener datos fiables sobre el grado de aprendizaje de cada alumno con relación a la competencia en cuestión, se requiere el uso de instrumentos y medios muy variados en función de las características específicas de cada competencia y los distintos contextos donde ésta debe o puede llevarse a cabo.