Continuem aprenent!

Fa temps que vull aprendre allò que la psicologia pot oferir-nos per poder desenvolupar-nos millor dins del nostre context social i, ara sobretot, de quina forma podem aplicar aquests coneixements en l'educació.

La setmana passada vaig començar a veure una sèrie anomenada Making a Murderer, la història d'un home víctima d'una conspiració policíaca que passà 18 anys empresonat acusat de violació sent innocent i pocs mesos després d'eixir en llibertat fou tornat a ser acusat, aquesta vegada per homicidi i de nou sense proves consistents que ho recolzen.

Està rodada en forma de documentari i pots sentir a cada moment l'angoixa i la impotència que sent el protagonista. Hi ha un moment donat que la policia parla amb un noi de 16 anys, cosí de l'acusat, amb greus deficiències per a l'aprenentatge que bàsicament és manipulat per aquests de forma que acaba confessant la seva participació en l'escena del crim tot i que això mai va passar realment.

Això em va fer pensar com el fet de conèixer i interpretar el funcionament de la ment humana ens pot ajudar a interferir en ella i conduir-la com vulguem. En aquest cas cap a una vergonyosa manipulació.

Personalment sempre se m'ha donat molt bé intervenir en els pensaments dels altres i inculcar-los qualsevol idea de forma que creguessin que havien estat idees pròpies. Per això la pel·lícula Origen d'en Christopher Nolan protagonitzada per Leonardo Dicaprio em va agradar tant, perquè la idea principal és aquesta: la d'introduir a una persona una idea/pensament i que aquesta pensi que ha sigut creada per ella de forma natural.

Això mateix ho he aplicat durant tota la meva vida. En el col·legi principalment em venia molt bé per a jugar als jocs que jo volia i per dur, des de la rereguarda, el control de la situació. Eixa capacitat innata d'actuar d'aquesta manera m'ha ajudat sempre a aconseguir els meus objectius i per aquest motiu estic impacient per obtenir les eines que la psicologia pot oferir-me. Ara ja no m'interessa pas que els altres juguin al meu joc preferit, sinó com utilitzar tot això per, dins de les meves possibilitats, contribuir a una societat més justa.

El segon quadrimestre de la universitat està a punt de començar i una de les assignatures que tindrem és la de Psicologia del Desenvolupament en l'Edat Escolar. Estic segur que aquesta ens ajudarà a entendre millor el funcionament de la ment i poder intervenir així de manera satisfactòria en els nostres alumnes.

M'encanta com la vida mateixa va posant enfront del teu camí allò que necessites, com si l'univers sabies allò en què estàs interessat i anés deixant-te pistes pel camí. Primer, una serie de successos em van dirigir a veure aquest documental i reflexionar així sobre la força de la psicologia i pocs dies després un amic del Facebook, sense motiu aparent, va penjar aquest vídeo que va fer interessar-me encara més per tot aquest món al qual estic a punt d'entrar.

Beth és una xiqueta que va sofrir fortes vexacions per part del seu pare. No va conèixer mai l'amor ni l'afecte per la qual cosa va desenvolupar un greu trastorn de la inclinació (trastorno del apego en castellà) que impedeix establir cap tipus de relació sana amb els altres. És increïble com amb una empatia zero pels altres afirma que vol matar al seu germà i als seus pares.

La història m'ha fet reflexionar i recordar com els naturalistes afirmaren que l'home és bondadós per naturalesa i és la societat la que desperta el mal en les persones o com Alexandre Neill deia que el mal que una persona pugi desenvolupar és conseqüència d'una mancança d'afectivitat.

Doncs bé, en aquest cas es demostra que és totalment així. Beth va ser ingressada  i amb el tractament adequat finalment va poder desenvolupar la capacitat de diferenciar el bé del mal, l'empatia i va aprendre el significat de l'amor i la bondat. Cap al final del vídeo, una vegada Beth ha passat pel procés d'"humanització" es pot veure com trenca a plorar recordant allò que feia. És sens dubte el moment més emotiu de la filmació.

Beth va tindre sort i va poder ser tractada, però que passa amb els milers de xiquets que són abusats, maltractats o víctimes d'horribles successos com ara les guerres? La resposta la tenim en la pròpia història doncs estic segur que el pare d'en Beth no és altra cosa que el resultat d'un xiquet no tractat.

Vivim en una societat malalta que dóna com a fruit éssers humans malalts.

No som ningú per jutjar mai als altres. Pense que sempre cal preguntar-se quins han sigut els desencadenants d'aquests comportaments i així poder posar-los fi des de l'arrel del problema. No importa el què, si no el perquè.

No sabem quina vida poden tindre els nostres alumnes a ca seva, per això una educació basada en l'afectivitat i en reforçar l'autoconcepte i l'autoestima que puguin tindre és clau per a la formació d'una societat sana i equilibrada. En aquest sentit l'autoregulació, concepte que va introduir Wilhem Reich i Alexandre Neill va posar en pràctica en la seva escola Summer Hill, resulta imprescindible.

És per tot açò que no puc deixar de preguntar-me de quina manera pot ajudar-nos la psicologia en educar millor als nostres alumnes. Aviat ho sabrem. De moment estic molt content perquè ara sóc capaç de donar-li una millor explicació a tot el que em rodeja gràcies a l'après en la universitat i això m'està servint per entendre molt millor la meva realitat, ja que, més que les situacions o els actes en si, a mi sempre m'ha inquietat més saber el perquè de les coses. Deu ser que estic fent un aprenentatge significatiu oi?

Continuem idò en aquest meravellós procés d'aprenentatge que ens ofereix la Universitat de les Illes Balears.