L'altre dia una amiga meua va compartir aquesta foto en el seu Facebook i clar, jo que sóc un pensador innat duc dies donant-li voltes al meu preciós cervell. Efectivament els muchachaos de hui en dia són el resultat dels seus pares.
Però com són els seus pares? Com som els adults de hui en dia? Com som no ho sé, però com estem sí. Estem adormits, alienats i manipulats. Se'ns ha privat de tota consciència i ens hem deshumanitzat. És hora de despertar, recuperar la nostra dignitat col·lectiva i posar fi a l'obscuritat que ens rodeja.
I de nosaltres, futurs mestres, depén que els nostres alumnes siguen ciutadans desperts o per contra continuen allargant aquest somni fins a l'hora final.
Però primer apaga el televisor. Desperta. Surt de Matrix. Luita
Deep inside you have always known the truth
That none of this has to be this way
That there is more to life than what we've been told
Changemaker Schools és un programa que naix per reconéixer, connectar i donar suport a centres educatius que per la seua forma innovadora d'educar ajuden a canviar el món.
Tracta de crear una xarxa mundial de col·legis de primària i secundària que han deixat enrere l'escola tradicional i es centren ara en una educació basada en l'empatia, el treball en equip, la creativitat i el lideratge per donar així resposta a les necessitats que planteja un món en constant canvi com és l'actual.
Aquest programa té molt a veure en la cultura de centre, ja que deixa de banda el protagonisme individual i es centra en els diferents projectes educatius implantats en aquestes escoles. A diferència del premi atorgat pel Global Teacher Prize, l'important en aquest cas no és qui ha desenvolupat el projecte sinó el projecte en si. Es valora la funció del docent però en aquest cas el protagonisme recau sobre la funció general del centre.
D'aquesta manera l'aula queda en un segon plànol i es connecta amb les estructures de la resta del centre.
Si voleu conéixer algunes d'aquestes escoles feu click en la imatge:
L'objectiu és donar a conéixer els diferents projectes educatius que es diferencien de l'escola tradicional i que d'aquesta manera altres centres puguen aprendre. A més, aquest tipus d'escoles necessiten una professionalització de la gestió escolar i no un simple voluntarisme gestor, característica aquesta de la cultura de centre.
Aquest tipus d'iniciatives ens obrin un gran ventall de possibilitats. Gràcies a Internet podem establir una nova forma de connectar-nos, organitzar-nos i impulsar-nos més enllà de les limitacions imposades pel Govern de torn (roig o blau els resultats fins ara han estat sempre el mateix: negre) com ens han demostrat per exemple l'aparició del 15-M o les múltiples associacions ciutadanes que han sorgit a posteriori.
Una forma d'impulsar aquests centres podria ser la d'oferir certs beneficis fiscals a aquestes escoles. Llàstima que al nostre país es pense que l'educació és una despesa i no una inversió.
El Global Teacher Prize és considerat el premi Nobel de l'educació. Es tracta d'un premi anual d'un milió de dòlars entregat per la Fundació Varkey (una organització filantròpica sense fins lucratius) al suposat millor mestre del món.
Aquest premi té molt a veure en la cultura d'aula en la qual principalment es fonamenta la professionalitat del mestre a nivell individual. No dubte que els guanyadors siguen uns excel·lents professionals en els quals puguem inspirar-nos i millorar-nos, però aquest tipus de recompensa s'allunya de l'anomenada cultura de centre on l'individu queda relegat a un segon pla en favor del col·lectiu.
És a dir, és d'agrair que es valore la tasca docent que realitzen grans professionals com César Bona (mestre espanyol nominat l'any 2015) especialment en un moment com aquest en el que tan poc valorada està aquesta professió, no sols econòmicament sinó també socialment. Però en certa manera aquest premi està potenciant la competitivitat i l'egocentrisme. Elements claus per al bon funcionament d'aquest capitalisme salvatge que ens domina i aniquila.
Si tractem d'encaminar-nos a una societat cooperativa i col·laborativa, no estaria millor premiar a aquells projectes que siguen el resultat de la participació entre diferents persones?
Òbviament no dic que els guanyadors d'aquest premi no se'l meresquen, de fet són una font de motivació per a tot aquell que vuiga dedicar-se a l'educació. Però sabent l'existència de premis com aquest alguns professors poden caure en la temptació de realitzar el seu treball pensant en aquest premi i no en assolir els diferents objectius de l'educació, com per exemple transformar als alumnes en persones íntegres amb la capacitat i el valor suficient per a millorar aquest món.
Cal passar d'una cultura d'aula a una cultura de centre deixant arrere qualsevol tipus de competitivitat individual i premiar doncs els treballs, projectes i propostes fruit de la col·laboració. Al fi i a la cap, l'evolució de l'ésser humà ha estat possible gràcies a la col·laboració i no a la competitivitat.
En aquest documental anomenat No Solo E.S.O queda retratat l'institut Marqués de Suances situat en el barri madrileny de San Blas durant tot un curs escolar. Un institut al qual abans de començar aquesta reflexió ja puc dir que quina sort he tingut de no haver anat.
Es tracta d'un institut que es centra totalment en els objectius curriculars marcats pel Ministeri d'Educació que com tan bé sabem actuen des del seu aïllament de la realitat. No és casualitat que en cap de les nombroses reformes educatives que ha patit l'estat espanyol no s'haja contat mai amb la participació de la comunitat educativa.
D'aquesta manera podem dir que l'organització escolar d'aquest centre es basa en el paradigma tècnico-racional, ja que s'observa una proposta organitzativa molt planificada amb les estructures molt definides i amb un sistema de normes molt desenvolupat donant peu així a l'aparició del paradigma sociocrític, ja que en moltes ocasions es mostra una disconformitat entre el claustre de professors i el director, que en aquest cas, és l'únic que pren les decisions.
Avui en dia entenem que una escola és una organització integrada per diferents col·lectius on interactuen no sols pares, alumnes i professors, sinó també altres professionals integrals de la comunitat educativa (monitors, personal de menjador, personal d'administració) així com altres professionals dels serveis socials. En el cas d'aquest institut sembla que el temps no ha avançat i ancorat en una educació de fort caràcter tradicional tot queda a disposició del director sense interactuar amb la resta dels seus components evidenciant d'aquesta manera els diferents trets que dificulten el bon funcionament de l'escola com a organització com ara un fort cel·lularisme o una nul·la avaluació de cara al professorat rebutjant així l'eficàcia.
De fet, molts d'aquests professionals que haurien de participar en el seu funcionament estan totalment absents. Una queixa habitual dels professors d'aquest centre és la poca ajuda que tenen per poder controlar als seus alumnes.
La visió en què treballa aquest institut és la d'una empresa. Els alumnes són un bé destinat a ser emprats per altres empreses com mostra la reunió que mantenen els alumnes amb l'empresa IBM.
La cultura del centre està totalment orientada als resultats. Amb una autoritat clara i jerarquitzada es prioritzen l'assoliment dels objectius curriculars per damunt dels processos necessaris per a assolir-los. En aquest cas el director és el motor i la resta no participa en cap presa de decisions.
L'educació informal que d'ella es desprén està basada en aquests valors autoritaris, de la mateixa forma que és l'estil educatiu que s'imparteix: l'autoritari. Caracteritzat aquest per un alt nivell de control i exigències i un nivell baix d'afecte i comunicació mostrant fins i tot hostilitat i rebuig per part d'alguns professors.
Crida l'atenció quan un dels professors diu obertament que ell no té cap tipus de vocació per ser professor més enllà de la cerca d'una certa qualitat de vida. Aleshores quin tipus d'educació pot oferir una persona que sols és professor per poder gaudir de les vacances d'estiu?
Cada professor actua individualment dins de la seua aula, entesa aquesta com un espai aïllat de la resta dels espais del centre evidenciant una forta cultura d'aula en oposició a la recomanada cultura de centre on tots els professors treballen de forma coordinada per assolir uns objectius i aprendre uns dels altres.
Pense que aquest institut no pren en consideració l'entorn socioeconòmic dels seus alumnes, que no ofereix una bona integració als immigrants que hi arriben sinó que els culpabilitza del mal funcionament que puga haver i sobretot que no té en compte que estan treballant en persones que es troben en plena adolescència en un món que no els escolta, que no comprenen, que no els ofereix cap alternativa i que estan demanant a tota costa ser escoltats i poder encaixar.
És un institut basat en la incomprensió entre alumnes i professors, de caràcter autoritari i centrat en la disciplina imposada, i els resultats d'això ja sabem que no han sigut, no són i no seran mai els desitjats quan perseguim una educació de qualitat.
Si aquest centre vol funcionar correctament i oferir una bona educació als seus alumnes hauria de canviar totalment la forma d'organització i estudiar-se en profunditat les teories generals sobre les organitzacions. Òbviament el primer pas seria despatxar al seu director.
Si de mi depengués, agafaria les teories més humanistes com les de la conducta, de les relacions humanes i el managment contemporani i dirigiria el seu funcionament cap a una visió democràtica i participativa on es tingueren en compte tots els col·lectius que integren l'escola i impartiríem una educació que es centrara no sols en els aspectes curriculars sinó també, i sobretot, en els aspectes que realment ens ajuden a realitzar-nos com a persones com per exemple la intel·ligència emocional tan oblidada en aquest centre.
Matrix ja està aquí. D'això no hi ha dubte, però no obstant tenim els mecanismes necessaris per a sobreviure, i la resposta està en una nova educació pensada en els interessos del xiquet i no de les grans corporacions. Rousseau ja ens va advertir uns segles arrere, però ara els estrepitosos resultats de l'educació tradicional són tan evidents que fan tremolar.
L'escola tradicional ens ha deixat en coma i no necessite cap estudi per corroborar aquesta afirmació. Jo sóc el propi resultat d'una educació tradicional. Vint-i-cinc pupitres de cara a la pissarra i una mestra parlant-nos durant aproximadament vuit hores cada dia. Resultat? Estic estudiant l'assignatura de Matemàtiques i no me'n recorde de les taules de multiplicar. Això si, recorde en orgull com en segon de primària vaig ser el que més taules va aprendre de memòria, fins la sexta! Ara, quasi en la trentena, sóc incapaç de multiplicar set per vuit.
Hauria d'avergonyir-me de no saber-me les taules de multiplicar? No, el sistema educatiu hauria d'avergonyir-se, no jo.
No té cap sentit aprendre a força de repetir uns continguts que poc profit li podrem treure en el nostre futur. O per contra, si és un contingut que si necessitarem, de què ens val aprendre-ho de forma no significativa?
Per sort són moltes les veus que s'escolten al voltant del món i advoquen per un canvi. Aquí us deixe un article molt interessant publicat a El País on la dissenyadora holandesa Rosan Bosch ens parla de la importància del mobiliari en l'escola oferint espais oberts i diàfans on els xiquets puguen descobrir el món en llibertat i desenvolupar-se correctament atenent a les necessitats reals que ens planteja el segle XXI.
Feu click en la imatge de la nostra amiga Rosan Bosch:
Fem de l'escola un lloc on gaudim alumnes i mestres.
Vaig veure Matrix quan tenia 11 anys. Els efectes especials per a l'època eren espectaculars fins al punt de marcar un abans i un després en la industria cinematogràfica. Però més enllà dels efectes visuals, personalment el que més em va impactar era el missatge de la història. És real el que vivim o és tot una fantasia feta pels ordinadors que necessiten la nostra energia per sobreviure?
Aquesta pregunta va estar molt de temps impedint-me dormir tranquil·lament però m'espantava encara més la idea de ser el mateix ésser humà el creador d'aquesta intel·ligència artificial que en la pel·lícula acaba per esclavitzar-nos i privar-nos de tota llibertat.
No ha sigut necessari la implantació en el nostre cervell de cap realitat virtual. Amb internet i sobretot l'aparició dels smartphones ha bastat per a què abandonarem la realitat i ens submergirem en una nova realitat 2.0. Ja no vivim en la terra, sinó en la LA NUBE.
Però alguna d'aquestes dues realitats és real, o és tot un somni com el de "Los Serrano"? Jo això no ho sé, el que està clar és que s'ha creat un món fictici al qual les noves generacions es veuen abocades quasi des de que naixen. L'estimulació cerebral que ofereix un smartphone és tan immediata i tan forta que no hi ha res fora d'aquest núvol que puga oferir una experiència similar, així doncs, donem la benvinguda a la nova heroïna del segle XXI.
El meu pitjor malson ja està aquí i mentre em debat entre l'ús necessari i imposat de les noves tecnologies alhora que intente lluitar contra la seua addicció, observe bocabadat com les noves generacions són absorbides sense pietat. Matrix ha arribat.
Aquí us deixe dos articles molt interessants que en la meua opinió fan una perfecta anàlisi de la situació actual.
Com heu pogut comprovar l'assumpte és més greu del que un podria imaginar-se, a més de paradoxal. M'imagine la portada d'un periòdic d'un altre planeta que ens observe: Extra Extra, l'ésser humà s'autodestrueix. Espanya número 1 en autodestrucció, a pesar de les últimes notícies relacionades amb el PP tant a València com a Madrid quasi 8 milions de ciutadans segueixen votant-los! Ver para creer! D'acord, sigam parlant de la ETA.
Continuem, ja que això ja és un altre tema (més vergonyós si cap). De moment, si volem sobreviure a nosaltres mateixa hem de ser conscients del problema que tenim i com actuar per evitar-ho.
Amb aquest motiu vàrem anar l'altre dia a veure una conferència de n' Álvaro Bilbao que va tindre lloc a Santa Eulàlia: Las nuevas tecnologías en el cerebero en desarrollo de nuestros hijos. Si feu click en la imatge podreu llegir una entrevista seua que espere us siga molt útil.
Recorde escoltar aquesta cançó de manera incessant quan jo tenia 11 anys. I avui, tornant a escoltar-la em done compte de fins a quin punt ha influenciat en el meu pensament.
Dic 11 anys perquè és l'any d'aquesta actuació. La cançó pertany al disc Jagged Little Pill d'Alanis Morissette publicat al 1995, i dubte molt que en 7 anys escoltara música amb tan de deteniment, però ei! Qui sap no?
Siga com siga, aquí us deixe la lletra d'aquesta petita obra d'art.
"You Learn"
I recommend getting your heart trampled on to anyone
I recommend walking around naked in your living room
Swallow it down (what a jagged little pill)
It feels so good (swimming in your stomach)
Wait until the dust settles
You live you learn
You love you learn
You cry you learn
You lose you learn
You bleed you learn
You scream you learn
I recommend biting off more then you can chew to anyone
I certainly do
I recommend sticking your foot in your mouth at any time
Feel free
Throw it down (the caution blocks you from the wind)
Hold it up (to the rays)
You wait and see when the smoke clears
You live you learn
You love you learn
You cry you learn
You lose you learn
You bleed you learn
You scream you learn
Wear it out (the way a three-year-old would do)
Melt it down (you're gonna have to eventually anyway)
No sóc molt fan del sistema educatiu que hi ha en la societat. Públic o privat pense que el paper de l'escola avui en dia no és altre que fabricar les peces necessàries que la màquina capitalista necessita i que seran acoblades perfectament en el lloc per al qual han estat dissenyades.
Però sense dubte és una arma que podem i hem de utilitzar a favor nostre.
Tota la comunitat educativa i tota aquella persona que tinga l'opció de mostrar o d'ensenyar alguna cosa a un alumne o a qui siga hauria d'aprofitar aquesta via i conscienciar als altres amb vídeos com aquests.
Els mestres i tots els ciutadans compromesos hem de conscienciar i aconseguir així l'alliberació.
La solució està ahi però abans em de poder veure-la. Llevar-nos l'antifaç.
Doncs la llum està a un pas i sols el despertar de la consciència ens ajudarà a donar-lo.
